5 setmanes.

Clases, examens, estodiar, xarles, crits, es insoportable!

Queden 5 setmanes... ja, ja ho sé, i esper que se'm passin ràpit.

Després d'aixó, que passarà? Alguns de nosaltres s'aniràn, altres repetiran i altres encara no ho saben... 

Tots aquests anys se m'han passat volant. I ara, si ho mir bé, no ens queda res apenes. Ara venen els darrers examens i vendrà la "graduació", els sopars, les despedides, les festes, i lo que tots esteim esperant: l'ESTIU!
No hi ha perquè preocupar-se... ara el que toca es aplicar-se al màxim, i tots ho farem contants els segons que queden perque tot aixó acabi.


Només ens queda esperar.

Recepta de la felicitat

Recepta de la felicitat:

Ingredients:

     * 5 tasses d'amor
     * 4 cullerades d'esperança
     * 4 cullerades de tendresa
     * 3 tasses de rialles
     * 2 cullerades de gentilesa
     * 2 cullerades de comprensió

Preparació:
 Preneu-vos l'amor i barregeu-lo amb l'esperança. S'incorpora la comprensió i la gentilesa, a continuació se li afegirà l'esperança. Remenar abundantment amb rialles. Es cuina amb la llum del sol i es serveixen diàriament racions generoses.

M'agrada.

M'agrada despertar-me i pensar que tot anirà bé. M'agrada aixecar-me amb un somriure, m'agrada cantar a la dutxa, i ser la primera a la coa del cine. M'agrada saber que cont amb unes quantes persones per contar tot el que vui, m'agrada beure quan es pot, i riure sempre, sense importar el moment. En ocasions m'agraden els moments de sarcasme en abundància. M'encanta la tormenta, els dies de pluja. M'agrada que em sussurrin  al oida, i que m'acariciin el coll. De vegades m'agrada tornar a ser petita i disfrutar de tot com si els problemes mai haguessin existit. M'agrada dormir-me mb el meu cà al sofà, i abraçar-me a la meva amiga quan veig una pelicula de por. M'agrada ballar baix la pluja, i poder cridar que soc FELIÇ!

Petits

 

I la vergonya? A von quedava... no hi habia temps per aixó. Quan erem petits no teniem por de expressar els nostres sentiments, es més, els cridavem a la gent! Volíem que tot el món ens escoltàs, i no temíem a les conclusions que treuríen els altres , o a les etiquetes que podríen posar-te. Només importaven les persones que estimaves i tu. Aixó de "el que diràn", no existía. Èrem feliços, per què no ho reconeixem?
Tots hem volgut alguna vegada tornar a ser petits, tan innocents que no érem conscients del que pasava al nostre voltant, perque per a nosaltres, el nostre món era només el que ens importava i tot lo demés ho ignoravem. Podríem fer com ells... apartar les vergonyes, deixar a un costat els prejudicis, tot el que ens impideixi ser nosaltres mateixos. Què vos pareix?

Nou BLOG

Nou BLOGThe crossing borders no trata sobre un tema en especial, pero ja anirà sorgint la imaginació.